Posar límits és una de les habilitats emocionals més importants per mantenir relacions sanes i equilibrades. Tot i això, per a moltes persones, dir “no” pot resultar una tasca molt difícil.

Des de petits, molts hem après que “ser bons” significa complaure, ajudar i no contradir. Així, associem el fet de posar límits amb decebre els altres o semblar egoistes. Dir “no” sovint desperta culpa, perquè trenca amb el patró de voler agradar i mantenir la pau a qualsevol preu. En realitat, aquesta por al rebuig o a generar conflicte ens allunya del nostre benestar, ja que acabem vivint pendents de les expectatives externes.

Quan no establim límits, acabem desconnectant-nos de nosaltres mateixos. El problema apareix quan posar les nostres necessitats en segon lloc deixa de ser una excepció puntual —.

Amb el temps, a força de complaure, podem perdre el contacte amb qui som i amb allò que necessitem. Deixem de preguntar-nos què volem realment i acabem actuant segons el que s’espera de nosaltres, més que no pas per voluntat pròpia. Això pot generar confusió, pèrdua d’identitat i una sensació de buit, ja que deixem de reconèixer les nostres pròpies necessitats. Alhora, les relacions es tornen desequilibrades: una persona dona constantment i l’altra —sovint sense adonar-se’n— rep més del que correspon. Amb el temps, aquest desequilibri pot debilitar el vincle i generar ressentiment.

Per evitar-ho, és fonamental aprendre a expressar-nos amb claredat i sinceritat. Ningú pot respectar uns límits que no coneix, i comunicar allò que necessitem no és egoisme, sinó una forma d’autocura que també dona a l’altre la possibilitat de cuidar-nos millor.

Començar a posar límits no vol dir aixecar murs, sinó crear espais de respecte. Es pot començar amb petits gestos, com dir “ara no puc parlar, et truco més tard” o “aquest cap de setmana necessito descansar”. També és útil proposar alternatives, com ara: “avui no puc quedar, però demà a la tarda sí”. Així mantenim la relació, però cuidem el nostre espai personal i emocional.

En definitiva, posar límits és un acte de salut emocional i d’amor propi. No és un “no” als altres, sinó un “sí” a nosaltres mateixos. Aprendre a escoltar-nos, expressar-nos amb respecte i mantenir la coherència entre el que sentim i el que fem ens permet construir relacions més equilibrades, autèntiques i sostenibles.

CAROLINA SOLIVA GARRIC

Psicòloga General Sanitària i Neuropsicòloga